Els dibuixos d'en Josep Subirats. Barraques i camps de concentració.

En una entrada recent em vaig referir al diferent tempo que la fotografia té, per exemple, de la novel·la. Si amb la càmera tendim a cercar el moment decisiu, amb l'escriptura el que ens interessa és el moment estès. Dic això perquè del que vull parlar avui no és ni de fotos ni d'escrits: la cosa va de dibuix.

El temps d'exposició d'un dibuix l'emparenta més amb la literatura que amb la fotografia. No tant en la seva forma com en l'objecte del seu interès. Allò quotidià en la seva quotidianitat, allò invisible per immutable. A la contra, podríem definir la fotografia com un dibuix amb quatre ratlles de coca al damunt. Però això són tendències amb mil-i-una excepcions, que ja sabem que a l'artista el que el fot calent és jugar a la contra.

A l'estenedor, el catàleg de l'exposició d'en Josep Subirats.

Fins al 20 de novembre (i ja se les porta haver triat aquesta data) al vestíbul del Museu d'Història de Catalunya s'hi exposen dibuixos, cartells, cartes i pintures d'en Josep Subirats, en una exposició comissariada per Eric Forcada i que d'aquí a poc se n'anirà de bolos a Perpinyà i a Reus.

En Josep Subirats va ser un noi que, acabada la seva formació a La Llotja a començaments dels trenta, va dedicar-se al cartellisme publicitari fins a esclatar el cop d'estat feixista del 36. A partir d'aleshores treballarà també fent cartells però per a la República, dins del Sindicat de Dibuixants Professionals, fins que al 37 se'n va cap al front en un viatge que el menarà cap als camps de concentració amb què la República Francesa ens va acollir i després cap als camps de treball amb el que el règim franquista rebia als perdedors. Les cartes que s'hi exposen adreçades a la Teresa, la que serà la seva dóna, són il·lustratives de la violència extrema i silent exercida amb la derrota: és la distància entre un encapçalament i un altre, entre un "Estimada Teresa..." i un "Querida Teresa..." No hi ha només una amputació lingüística, hi ha també uns ulls que furguen en la intimitat més inviolable.

Si a Subirats li dediquen una exposició es deu a què era un dibuixant compulsiu. Durant l'avorriment del front i dels camps de concentració va necessitar com el respirar d'atrapar el que veia mitjançant un llapis, una ploma o un pinzell. Dóna testimoni del lloc i dels homes que l'habiten, una resistència a un oblit que negui el que va ser.

Josep Subirats dibuixant escribidors.

Un cop ha purgat els seus pecats continua la seva feina amb un cartellisme de signe ben diferent. Però una petita perversió dóna més llum al personatge: durant anys visitarà els barris de barraques de Barcelona per tal de deixar-ne constància dibuixada. Aquells camps de concentració seguien ben vius i malgrat Barcelona hi girés la vista, en Josep Subirats hi fixà la seva mirada.